CONTROL DE LA RESPIRACIÓ.

Control de la respiració:


Els moviments de la respiració, pel seu mecanisme automàtic, s'ajusten exactament a les necessitats del nostre organisme amb la finalitat que no es modifiquen mai els valors d'oxigene i anhídrid carbònic de la sang, així com tampoc el seu PH (concentració d'ions H+, o grau d'acidesa) .







La dita regulació s'establix pel sistema nerviós central, en el que, a nivell del bulb raquidi, s'haja una zona, el cridat centre respiratori, que dóna ordenes perquè successivament es vagen produint els moviments inspiratoris i espiratorios.

 Este centre funciona d'una manera automàtica amb ritme propi (paregut a la respiració normal) , encara que pot ser modificat per molts factors.

• Situació d'alarma o impressió brusca
• L'augment d'anhídrid carbònic estimula el centre respiratori
• La disminució d'oxigene també els estimula, encara que eso.
• La disminució de pH (acidesa) igualment l'estimula.
•  Estímuls bronquials i de distensió pulmonar. 

A manera de resum podríem perquè dir que la respiració està controlada per l'activitat del centre respiratori, sobre el qual incidixen una sèrie de circumstàncies que determinen que hi haja: -

• Control neurològic de la respiración.
• Control químic de la respiración.

Control de la respiració :


La respiració es du a terme davall les ordenes que emet el centre Respiratori, situat en el bulb raquidi, Sobre este centre actuen canvis de tipus químic i canvis de tipus neurològic. 

Al seu torn, el centre respiratori emet ordene de tipus elèctric cap a la musculatura respiratòria per a desencadenar els moviments

Inspiració - Expiració

La inspiració és un moviment actiu en qué actuen tant el descens diafragmátic com l´elevació costal.

Ple contrari , l´expiració és un procés passiu o de relaxació en qué tot torna a la seua posició inicial grácies a l´elasticitat de la caixa toráxica.

• MÚSCULS INSPIRATORIS :

El Diafragma és el múscul que té una major funció respiratòria. A causa de la seua forma de campana, quan es produïx la seua contracció tendix a aplanar-se, espentant cap avall les vísceres abdominals i atraient cap a si als pulmons, obligant-los a expandir-se i que penetre aire en el seu interior. 

• MÚSCULS EXPIRATORIOS :

Encara que la seua acció és poc important en el subjecte normal (l'expiració és passiva) , en el malalt (per exemple d'asma) poden tindre una missió primordial. Pràcticament a tota la musculatura abdominal podem considerar-la com a músculs espiratorios ja que, al contraure's, espenten a les vísceres de l'aparell digestiu cap amunt, i estes fan el mateix amb el diafragma. 
Quan es produeix la relaxació d´este múscul , torna a la seua posició inicial , produint-se l´espiració .
Musculs intercostals externs : S´hagen en cada un dels espais intercostals i per la direcció de les seues fibres , als contraure´s produeixen un ascens de tota la caixa toráxica.

  

•    Els músculs intercostals interns tenen la mateixa missió, ja que la seua              contracció fa que cada costella botiga a acostar-se a les seues contigües, resultant     un moviment de conjunt de descens de la caixa toráxica, amb la següent expulsió      d'aire. 

Les Pleures

 Definició :

 Les pleures són dos fulls cerosos que cobrixen als pulmons , el mediastí, el diafragma i la part interna de la caixa toràcica.

 Es dividixen en dues parts :

•  Pleura visceral (està aplicada sobre la superfície del pulmó, i entapissa    interiorment la caixa toràcica).

•  Pleura parietal ( manté permanentment distesos els  elements elàstics del pulmó a què obliga a adaptar-se en tot moment a la capacitat  del tòrax, quan el volum d'este es modifica) , si augmenta el volum de la caixa  toràcica els pulmons es distenen i entra l'aire pel nas (o la boca, encara que no és  correcte) per a omplir el buit parcialment ocasionat. 

• Les pleures són completament independents una de l'altra."

L'aparell respiratori.

L'aparell respiratori permet obtenir oxigen del aire de l'atmosfera i expulsar del cos el dioxid de carboni.
Està relacionat amb l'aparell circulatori que transporta gasos entre els pulmons i les el·lules de l'organisme, que està format per les vies respiratories i els pulmons.

 Les vies respiratories:
Les vies respiratories estàn formades per: les fosses nasals, la faringe, la laringe, la tràquea, els bronquis i els bronquíols.
Estes es ramifiquen a mesura que entren en els pulmons i augmenten considerablement el nombre de branques.

Els pulmons:
Els pulmons són dos órgans de forma cònica allotjats a la cavitat toràcica, la paret inferior és còncava i s'adapta a la convexitat del diafragma.
Els pulmons estàn formats per: els bronquis i el conjunt de bronquíols.
Els bronquíols es subdivideixen en dos: els conductes alveolars o branques microscòpiques, que acaben als alvèols, envoltats per teixit conjuntiu.
Aquests òrgans estan recoberts per la pleura, uneix els pulmons a l'interior de la caixa toràica aixì que acompanyen els moviments respiratoris.

http://perso.wanadoo.es/calcafenanpesat/3d%27ESO3%28respirat%29.htm

Què és la respiració?

Tipus:

Hi han dos tipus de respiració, la pulmonar i la cel·lular.

Definicions:

·La respiració pulmonar és el procés pel qual l'organisme rep oxigen de l'exterior i trau dióxid de carboni.

El nostre cos necessita oxigen per a poder viure per que de l'aire s'obté energia.

http://www.xtec.cat/~rvillanu/respiratori/respiratori.htm

 ·La respiració cel·lular és el conjunt de reaccions químiques que es produeixen a les cel·lules.

Amb aquest procés, els nutrients s'oxiden i alliberen gradualment l'energia que contenen, que pot ser utilitzada per les cel·lules.

http://vedruna-angels.org/blocs/naturals/2012/03/18/la-nutricio/

Intercanvi de gasos als teixits.

Definiciò:
Als teixits es produeix un intercanvi en el sentit contrari que al intercanvi de gasos als alvèols.
L'oxigen es difon de la sang als teixits, i el diòxid de carboni passa del teixits a la sang.
L'oxigen es transportaen els glòbuls rojos, on està unit a l'hemoglobina i forma oxihemogoblina.
Als teixits, l'oxihemoglobina cedeix l'oxigen a les cèl·lules i després es torna a transformar en hemoglobina.
El diòxid de carboni es transporta principalment en el plasma de la sang, en forma de bicarbonat.
A la difusiò, a mesura que el CO2 es difon cap al corrent sanguini, és absorbit pels glòbuls de color roig abans que la major part es convertixi en H2CO3.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Intercanvi_de_gasos

 

 

                 http://tap3b2012g4.blogspot.com.es/2012/06/intercanvi-de-gasos-als-teixits.html

Intercanvi de gasos als alvèols.

Definiciò:
L'intercanvi d'oxigen i diòxid de carboni entre la sang i l'aire dels pulmos es produeixen per difusió.
L'aire quan arriba als alvèols té una concentració d'oxigen es del 21%, més que la sang.
Per aquest motiu l'oxigen de l'aire aveolar es difon a la sang.
El diòxid de carboni que procedeix del metabolisme de les cèl·lules, té més concentració a la sang, i per aquest motiu, per la difusió passa dels capil·lars als alvèols.
La difusió és facilitada per el gruix petitíssim de les parets de l'alvèol i del capilar i per la gran superfície de contacte entre la sang i l'aire.

http://blocs.xtec.cat/celict/2008/12/